GRÀCIES, BARÇA

Han passat ja més 48 hores des de la Final de Roma. S´han escrit ja moltes coses, s´han esgotat els adjectius, s´ha lloat als gladiadors fins a convertir-los en déus.
És per això que en aquest cas em vull permetre, en aquest modest blog, no repetir el que ja s´ha dit de la final de Roma. De fet, seria tornar a repetir allò que vem dir aquí mateix ja fa mesos. No és per presumir, però el 8 de desembre ja vem dir que aquest Barça era, seria, millor que el Dream Team, el 24 de desembre vem proclamar ja el Barça com a campió, el 19 de gener veneravem en Pep com Déu, el 10 de febrer vem plantejar fins a quin punt era factible el triplet. Però no és qüestió de presumir, ja que el 15 de septembre també deiem que a l´equip li mancava pòlvora...

Per això, em vul permetre la llicència de fer la meva crònica personal, aquest cop en català -per ser més proper al cor-, explicant com he viscut aquesta Champions i quins són els sentiments que em provoca el nostre equip.
Per començar, he de reconèixer que els dies que han anat des de la nit d´aquell dissabte en que el Vilarreal va certificar el títol culé a la Lliga fins a la final de l´Olímpic romà se m´han fet més llargs que un dia sense pa. Massa dies sense partits de debò. Massa temps per pensar-hi. D´una banda, la llegítima confiança merescuda amb escreix pel tècnic i l´equip. D´altra, un cert temor al rival, el vigent campió, l´equip que ens va fer fora l´any passat, que deia saber com jugar-nos després de veure al Chelsea. En fi, moments d´eufòria continguda inseparables d´altres de l´ai, ai, ai típic dels culers.

Però per qüestions de feina vaig haver de ser a Nova York dilluns i dimarts. Em perdia la prèvia de la Champions! Potser així passaria menys nervis. O no. A la fi, va ser impossible tenir noticies sobre la final pels mitjans americans. El més proper, el 4rt partit de la serie Denver-Lakers, amb en Pau. Ara be, la distància tampoc va ser obstacle per pensar en blaugrana les estones que la feina ens ho permetia. La nostra passió culé ens va fer convertir un sopar en un local d´allò més cool de Manhattan (l´Asia-de-Cuba, recomanable cuina de fussió, a Madison Ave.) en una amena tertúlia entre dos culers, un francès i dos veneçolans, especulant sobre quins serien els factors claus de la final, l´hipotètica retirada d´en Pep cas de guanyar el triplet, la seva futura candidatura a la presidència del Barça i no se quantes fantasies més.

A l´endemà (dimarts), reunió de feina intensa, dinar amb els nostres interlocutors americans, els qual demostraren el seu desconeixement sobre allò que ells anomenen soccer (Fernando Torres juga al Barça? va ser la pregunta del més entés)- i tornada. I tornada a la realitat culé, poc a poc. A la tarda, cap a l´aeroport John F. Kennedy, on vem veure els primers seguidors vestits de blaugrana buscant el vol NY-Roma. Quina enveja. A les 6 PM hora de la Costa Est (mitjanit de dimarts a dimecres), sortida del vol. Nit a bord i a les 7 del matí, a Barcelona. El Prat, a aquelles hores, buit? No, onades de culers, llestos per embarcar cap a la Città eterna. Més enveja. I xoc amb la realitat. Després de dos dies d´aïllament, els nervis comencen a treballar a l´estòmac. L´esgotament pel viatge, el canvi d´horaris, el jet lag, semblen superables per l´ansietat per la final.

Però la feina mana. Al migdia, tertulia de culers tot dinant i, avui, d´hora cap a casa, be pel cansament, be per preparar el partit.
I per fi, una hora abans, davant de la tele. Fugint del tòpic que diu que el partit cal veure´l de forma comunitària -per això ja anem cada quinze dies a l´Estadi-, sec solament amb el nen, en David, de 5 anys, tot animat per la perspectiva de veure el seu Barça, el dels seus ídols -Dani Alves, Messi, Xavi...i Pinto-, aquells amb que es va poder fotografiar un dia ventós de gener a la gespa del Camp Nou abans del Barça-Numancia, guanyant la Champions.
Però el cansament sembla que em venç. Són les vuit i els programes de la prèvia del partit abusen de la publicitat. Acluco els ulls. És solament un moment, em dic per mi mateix. Alguna cosa crida la meva atenció. Són dos quarts de nou, manquen 15 minutets i començarà la Champions. Som-hi, ara sí. Desperto.

Comença l´espectacle. Combat sobre la gespa a càrrec de ballarines, emulant les legions romanes. Interpretació de dos himnes: el tema principal de la banda sonora de Gladiator i el de la Champions a càrrec del sempre sensible Bocelli.
I els jugadors. D´entrada sembla que ens hem deixat d´experiments i sortim amb Sylvinho de lateral. I amb Iniesta i Henry, després que els darrers dies s´ha confirmat la seva recuperació. Confiança en els nostres. I Cristiano Ronaldo ja fa gestos extranys quan la càmara l´enfoca. Quin paio.

L´àrbitre xiula el començament. Som-hi Barça. Però els primers minuts són horrorosos. Quin patir. El Barça deambula, els defenses perden la posició, no es fan tres passades seguides, els anglesos pressionen molt. S´imposa la por, l´acolloniment. Cristiano Ronaldo, en la seva millor versió, encapçala el ferotge atac del Man U mentre Piqué simbolitza la resistència catalana.
Cap al minut 8 veient venir la tragèdia li explico al David que el Barça no està jugant massa bé i que el rival és força bo, que es pot guanyar però també perdre, que el més important és ser-hi. Ho reconec. Ja dubto. I preparo, em preparo, per la desil.lusió. M´imagino ja l´imminent gol anglès seguit d´una defensa inexpugnable, per acabar el partit amb un maleït 1-0 i sense xutar a porta. O pitjor encara, hem gaudit massa fins avui i ara toca penitència. I em ve a la memòria el desastre d´Atenes 94, amb un bany en tota regla. Reconec que he tornat a dubtar.

Però, ves per on, sembla que estem tocats per la bona estrella, que la flor d´en Pep és més que un jardí. L´Andresín Iniesta, aquell que era incapaç de xutar fins que va destruir totes les muralles d´uns altres anglesos a Stamford Bridge, enganxa una pilota a mig camp i arranca decidit cap a l´àrea contrària. On vas? Pendras mal, penso per un moment quan el veig accelerar entre tios que li treuen dos pams. Pilota a Eto´. Xuta, xuta! crido. Però no, encaparrat com sempre en els darrers partits, retalla vertiginosament al defensa i xuta... quin punxot, com quan jugavem al cole. Gol!!! I la bogeria. El Barça s´avança, després de jugar els pitjors 10 minuts de l´any, a la primera aproximació a l´àrea, quan tradicionalment ens en calen unes quantes, quan el nostre virtuosisme ens exigeix fer de cada jugada una obra d´art, entrar amb la pilota a la porteria.

Tot i l´alegria, es menté allò que a Madrid en diuen el canguelo. No acabem d´estar fins i els de Manchester tornen a la càrrega. Piqué ha de fer caure a Cristiano Ronaldo i la falta esdevé perillosíssima. Torna la meva versió pessimista. Anuncio premonitòriament en David que és molt fàcil que això acabi en el gol de l´empat, que no passa res, que els partits són molts llargs i el ríval molt bo... contenim la respiració i Giggs la llança per damunt del travesser. Ufff! Quin patiment. I solament som al minut 14. Encara no hem gaudit de la Final però estem guanyant. Penso íntimament que el resultat és, de moment, molt injust. I no m´agrada. Però avui cal guanyar com sigui.

Però ves per on, sembla que el gol ha fet també efecte en els anglesos. Precipiten algunes accions, volen avançar massa ràpid i els nostres comencen a tocar-la. Comença el rondo. Vaig calmant els nervis. La por comença a remetre, tot i que segueixo mirant el rellotge del temps que falta fins a la mitja part. Hem marcat massa d´hora, queda massa partit, aquesta gent sempre remunten a darrera hora, segueixo reflexionant en veu alta. Però sembla que el Barça es va trobant a gust, comença a trobar la seva identitat i els anglesos ja no s´apropen a la nostra porteria com abans. Fins i tot als darrers deu minuts de la primera part tinc la sensació que podriem aconseguir el segon si anessim per ells. Però siguem prudents. La fortuna ens ha donat un cop de ma, però no cal abusar-ne.

Descans. Bon moment per fer un mos, respirar i, sí, començar a somniar. En David, però, fora del seu horari habitual, prefereix anar a dormir. Papa, ja em diras com han quedat...
Però, com sortiran ara els anglesos? Imagino el seu entrenador, el ferri Ferguson, apelant a l´orgull dels seus colors, a la tradició de les seves remuntades impossible, movent peces per acular el Barça. Torna la recança. No resistirem un setge perllongat a la porteria de Valdés...
Tornen els protagonistes. El Manchester se la juga: treu un migcentre (Anderson) i posa l´hiperactiu Tévez. Ai, ai, ai... Però no. Els primers minuts de la segona part calmen la inquietud. El Barça és el BARÇA. Autoritari, convençut de les seves forces, tocant i tocant, fent que els del United els persegueixin sense èxit, gaudint. I arriben les ocasions. Henry és a tocar del cel quan trenca la cintura de Ferdinand, però Van der Saar salva els seus. Xavi la clava... al pal. El Barça la mou amb precisió, la té, la juga, s´agrada. Els anglesos es desesperen, es precipiten, busquen el futbol directe -han buidat el mig del camp, el lloc on el Barça cuina el seu futbol- i moren sempre prop de l´àrea, ara sí ben protegida per l´imperial Piqué i el multiusos Touré.

Però 45´ són massa. I la tradició diu que el Man U ha guanyat les seves 3 Champions sempre al darrer moment. Miro i remiro el rellotge del temps. L´acabaré gastant de tant fer-ho.
I arriba el moment culminant. El més menut supera per dalt el més alt. Messi es corona com emperador i el Barça sentencia el partit.
I els anglesos ho saben. El desquiciat Cristiano Ronaldo manifesta la seva immaduresa, aquella que confirma el seu perfil madridista. Quina ràbia que dóna aquest tio. Però el Barça, sempre exquisit en el seu joc, segueix fent la seva. Ara defensant les darreres envestides sense convicció dels anglesos, ara fent proselitisme del seu estil de joc.

Queden 20, 15, 10 minuts, però és moment de gaudir. I de pensar. Penso en els pares, tants anys socis sense veure al Barça guanyar, m´imagino el pare, sempre tant crític amb el nostre joc quan tardem 10 minuts en fer el primer gol. Penso en la meva dona, que va descobrir el futbol de la ma del Dream Team i que ara segueix enamorada d´en Guardiola. Penso en el meu germà, amb el que hem imaginat durant tota la temporada un final com aquest.
I la meva celebració és íntima, personal. Ara sí. Veig el capità aixecar la copa i els jugadors saltant d´alegria, sento els veins cridant i llançant petards i soc, simplement, feliç. Intensament feliç. No necessito cridar, no cal fer exhibició de la joia. N´hi ha prou amb notar com es fa un nus a la gola, els ulls s´omplen de llàgrimes...

Per aquesta temporada, pel compromis amb uns colors, per l´imatge futbolística però també pel comportament modèlic al camp, per l´humilitat en les declaracions i el respecte als rivals, per la confiança en les propies forces fins i tot quan molts de nosaltres ens temiem que les pressions externes ens podrien, per l´orgull que ha significat veure-us vestir la samarreta del nostre Barça, per l´admiració que desperteu en els rivals. Per tot això, simplement GRÀCIES.
Gràcies per permetre´m poder dir-li al David, només obrir els ulls i preguntar-me com van quedar, que el seu Barça és el millor equip del món i de la història, que tenim el privilegi de gaudir d´una cosa que tal vegada serà irrepetible, que podrà explicar als seus néts que una vegada un equip del Barça va assolir les més altes fites amb la màxima elegància i estètica. GRÀCIES.